contacte: contacte@gotic-band.cat
La noia que tenia els ulls verds de tant mirar el mar (“Gotic II - The 1978 unreleased LP”)
AGUSTÍ BRUGADA - FLAUTA
La meva incorporació a Gòtic
Recordo que el primer dia, en aquell local a prop de la plaça Lesseps, a Barcelona, on assajava el grup, em varen fer una petita prova, improvisant diferents estils. Em va sorprendre el volum dels altaveus; estava acostumat a tocar sense amplificació i aquell escàndol era una novetat. Com que em varen dir que normalment encara ho posaven més fort i que s’havien contingut perquè feia cara de “clàssic”, vaig pensar, doncs, que seria millor acostumar-s’hi.
Gòtic era un grup de músics molt ben formats i que ja tenia una llarga trajectòria. Els temes eren musicalment molt elaborats i tècnicament complicats, exigents; se cercava el bon gust, la qualitat, i es fugia de la improvisació. De vegades et tornaves boig per assimilar algunes amalgames rítmiques extremes. Vaig ser conscient, potser per primera vegada, que la meva formació clàssica era un avantatge que em permetia assolir sense mancances tècniques un tipus de música diferent, però bona música al cap i a la fi, i que les classificacions eren, com sempre, odioses.
Tot s’havia de memoritzar. I el resultat era un so compacte, ben embolicat; contacte permanent entre tots; ment oberta; instants fantàstics de complicitat artística. Recordo estar estudiant els solos a casa, buscant una impressió de naturalitat que els fes sonar espontanis, com si fossin improvisats. Amb els anys he sabut com n’és de difícil aconseguir envoltar-se de la gent adequada.
Si alguna critica (estètica) es podria fer seria que aquella era una música molt dirigida als músics, plena de picades d’ull i d’homenatges als nostres referents artístics.
Una altra novetat fou l’entrada a un estudi de gravació, Gema 1, que aleshores era un referent en el món musical. Era complicat superar la tensió de saber que no podies equivocar-te, i que si ho feies, el tècnic havia de tallar una cinta de quatre dits d’ample.
L’actuació a Canet Rock és potser el moment més recordat. La sonorització en aquell descampat no era la millor que es podia desitjar, i no vàrem pas intervenir massa temps, però tenir aquella gentada al davant, i en Pau Riba per allà al costat disfressat de no sé què, era un somni per a un músic que començava.
Escoltant la gravació del disc es pot sentir la frescor d’uns músics que ronden els vint anys d’edat i que creuen totalment en el que fan. “Hay que creer en la historia”, ens deia —amb el seu accent xilè— en Nelson Múñoz, el nostre mànager d’aleshores.
Si alguna critica (estètica) es podria fer seria que aquella era una música molt dirigida als músics, plena de picades d’ull i d’homenatges als nostres referents artístics.
Una altra novetat fou l’entrada a un estudi de gravació, Gema 1, que aleshores era un referent en el món musical. Era complicat superar la tensió de saber que no podies equivocar-te, i que si ho feies, el tècnic havia de tallar una cinta de quatre dits d’ample.
L’actuació a Canet Rock és potser el moment més recordat. La sonorització en aquell descampat no era la millor que es podia desitjar, i no vàrem pas intervenir massa temps, però tenir aquella gentada al davant, i en Pau Riba per allà al costat disfressat de no sé què, era un somni per a un músic que començava.
Escoltant la gravació del disc es pot sentir la frescor d’uns músics que ronden els vint anys d’edat i que creuen totalment en el que fan. “Hay que creer en la historia”, ens deia —amb el seu accent xilè— en Nelson Múñoz, el nostre mànager d’aleshores.
Agustí Brugada
(flautista)
Agustí: Mini biografia
Cursa estudis de flauta al Conservatori del Liceu amb Salvador Gratacòs, i musica de cambra amb Gerard Claret i Àngel Soler. Obté el títol professional (Pla 66). Assisteix a cursos, entre d'altres, amb Georgy Sébök, Jean Pierre Rampal, Alain Marion a l'Académie International de Nice.
L’any 1979 obté el primer premi al Concurs de Joventuts Musicals.
Ha format duet clàssic amb Jordi Vilaprinyó, Antoni-Olaf Sabater, i ha format part de l’Orquestra de flautes de Barcelona, realitzant diversos concerts, entre ells, en el Festival Grec de Barcelona.
Ha col·laborat en diverses formacions de cambra i orquestres, especialment a l’OBC i a l’Orquestra Simfònica de Vallès.
Ha format part de grups de música popular i de jazz. Entre els més destacats: el grup Gòtic, J. B. Humet, J. Arnella, J.A. Amargós.
Ha participat al festival de música de Canet Rock com a membre de Gòtic amb Jordi Vilaprinyò (piano), Rafael Escoté (baix), Eugeni Gil (guitarres) i Jordi Martí (percussió)
Ha participat en la part musical d'obres de teatre del Centre Dramàtic de la Generalitat, entre elles "La Tempestat" (amb N. Espert), "Peer Gynt" (amb J. Puigcorbé)
L'any 1984 guanya plaça per oposició a l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu de la qual ha format part durant 27 anys.
Actualment és professor a l'Escola Comarcal de Música del Ripollès i a l’Escola Front Marítim de Barcelona, on imparteix classes de flauta travessera i música de cambra.